The Walking Fake

Malgrat que passar una quinzena en pijama sense sortir de casa pugui semblar el meu pla de vacances ideal, la veritat és que el confinament comença a passar-me factura. I si jo estic aquí, delint per sortir a fer un volt ni que sigui per llençar les escombraries, imagino que deu haver molta, molta gent que en aquests moments estigui pensant "a la merda el confinament, jo surto encara que sigui llogant-li el gos al veí". Aviat serà l'època que es repeteix cada any en que les formigues es decideixen a envair la meva cuina i preparo l'extermini sistemàtic amb aquest producte que té el subtil nom de Bio-Kill. Ahir ens en enfotiem el meu home i els fills, de si les formigues es podien considerar animals de companyia per treure-les a passejar...

Així que, després d'una muntanya russa d'emocions al veure que el primer grup amb el que tenia xat es connectava de forma massiva per parlar amb la profe, el segon grup ja ho feia a mitges, i el tercer grup, gens (ni un alumne de 26 s'ha connectat!!!!!), i de deixar més o menys preparat el menjar, decideixo posar-me les bambes i... sortir a caminar pel perímetre de la zona de gespa comunitària, que així faig salut i els mossos no em multen (he d'anar en compte de que no em vegi el veí de la samarreta...). He aguantat 15 minuts caminant com si això fos l'Scalextric donant tombs en forma de 8, fent el creuament una vegada de baixada i l'altra de pujada. Us juro que tinc agujetas al cul. Una veïna ha sortit a regar i ens hem saludat amb aquella recança que fa que ni et miris, no sigui que el virus es passi només a través de l'esguard.

D'aquí a dos dies és l'aniversari del Marc. A veure què se m'ocurreix per fer el dia una mica més especial, però la cosa està xunga.