Un any des de l'inici d'això, que ens ha canviat la vida...

365 dies. Al món, 119 milions d'infectats, i 2,64 milions de morts. A Catalunya, mig milió d'infectats i 11.591 morts. 5 vacunes diferents, provant de fer la piu-piu al virus. La nena i el meu pare, i el meu germà gran i la cunyada, que són sanitaris, ja han estat vacunats. El meu home, el meu fill i jo haurem d'esperar, que no n'hi ha per a la "nostra franja". 11 mesos des del darrer post en aquest blog, quan el confinament em va treure fins i tot les ganes d'escriure. I números, números i números.

Un dia t'assabentes de que un conegut ha donat positiu, un altre dia saps que aquell metge que treballava amb tu (en aquells dies de fer de metge a l'hospital) està fotut a l'UCI, i un altre dia que el Joan s'ha mort, amb 52 anys. I així, anant sumant números. I passa l'estiu, tots tancats. I passa la tardor, començant un curs raríssim, amb els alumnes gairebé sempre darrera de la pantalla. I quan els tens davant, darrera d'una mascareta. I confinen a un grup perquè hi ha un alumne positiu. Als professors, ni la PCR. I confinen a més grups. I arriba Nadal, i li deixes els regals que han portat els reis a la teva fillola a la porta de casa seva. Munto un "take-away" a casa per repartir als que haguessin dinat a casa meva el dinar de Nadal (com sempre, que ens costa deixar els costums, brou amb galets, capó farcit i torrons).I després de Nadal han emmalaltit el Chemari i l'Anna. I al Chemari li costa, però ja gairebé està bo. I tornen a confinar a un grup pel positiu d'un alumne. I als professors, ni la PCR. I ara que semblava que anàvem una mica bé, arrenca amb força la variant britànica. Puto coronavirus. Puto.

I sembla l'argument d'una pel·lícula distòpica. Però no. És la realitat.

La tristor viu amb nosaltres, juntament amb la "distància social" i les mascaretes customitzades.

Un any ja d'anar per la vida sense sostenidors, que ja només em poso per anar a comprar o anar a l'institut. I amb els pits tan caiguts com els ànims.

I aquell programa per fer trobades online amb els alumnes que em semblava tan novedós, ara forma part del camp de la nostra expertesa digital. I vivim entre Meet, Zoom i Teams, amb soltura, i ens mutegem, i presentem pantalla. I les excuses de "arribo tard perquè s'ha endarrerit l'autobús", s'han transformat en "no m'he connectat perquè m'ha caigut la wifi". Com els pits. Com els ànims.

Qui m'ho anava a dir, que faria de menys als alumnes... I la sensació de modernitat i de "ja tocava" quan em van passar totes les meves hores a no presencial, s'ha transformat en un avorriment profund, i a unes ganes de tornar a la presencialitat que qui m'ho anava a dir. Fa dues setmanes que han obert de nou els centres comercials (amb limitació de l'aforament) i tenim la sensació de que a poc a poc tornem a la normalitat, però res més lluny del que passa. Res no és normal.