Visió apocalíptica

Així està la ciutat. No hi ha sons. No hi ha gent, llevat d'alguna ànima perduda que va amb la vista a terra. Gairebé no hi ha cotxes. Vaig anar al Gros Merkat avui. En tota la nau, enorme, tot per a mi. Cap client més. Ni un. Això sí, els pobres treballadors, allí agobiats, amb les mascaretes i els guants, alguns, que no hi deu haver per a tots. La caixera ha col·locat un carret entre ella i jo per a que no m'acostés. Ben fet. A veure si parem al bitxo. Es queixava de que hi ha clients que no ho entenen i es queixen. Sembla que hi ha gent que en sap molt de tot, més xula que ningú...

Però vaig trobar llevat, que era el que necessitava urgentment i no es troba enlloc. Ja puc seguir fent els meus assajos amb el pa, perquè també he comprat farines.

Ahir la Laia, tota vestida, ens va dir que s'anava a veure a la seva cosina tres cases més amunt. I amb tot el dolor del meu cor li vaig dir que nanai. Aïllament social és el que toca.

Però ho portem força bé. Treballant al matí i mantenint el contacte amb els alumnes (ves per on, m'agrada veure'ls les carones i que m'expliquin coses). Fem més teràpia que classes. I ni tan sols puc esbrinar qui és el pacient i qui és el psiquiatra...

No havia escrit des de fa 4 dies. I es confirma la meva sensació: sembla que em falti més el temps que quan treballo a l'Institut. Quina paradoxa. A veure si m'organitzo millor. Però és que tinc un llistat de "to do"... Però és que m'agradaria posar-me al dia amb les correccions. Però és que voldria començar a escriure de debó. Però és que faig dinar i sopar per a 4 cada dia. El ritme del curs, del dia a dia, fa que tots dinem fora de casa gairebé sempre. I ara això s'ha trencat i fins i tot em ve de gust fer cuinetes. Però com no parem de menjar... El cos ja comença a notar l'enclaustrament. Restreta. Totalment encarcarada quan sec o m'aixeco, quan m'ajupo a agafar alguna cosa que m'ha caigut. Crec que mai diria això, però necessito sortir a fer exercici! Mentretant, em conformo amb fer estiraments d'isquiotibials a l'escala.

A la tele ens diuen que això va per a llarg. S'estirarà com un xiclet. A la Xina, encara s'hi estaran a casa una mica més. Ells ja porten 77 dies. Jo en porto 12.